facebooktwitterpinterest

Reseñas, información para El Campanar de Borriana

El Campanar de Borriana

Sobre Nosotros

Sincerament, des d'ací dalt no veig un campanar més templat que jo. Visca Borriana!!

Dirección: Plaça Major, 12530 Borriana
Ciudad: Borriana
Ruta: Plaça Major
Código postal: 12530


Reseñas
Lo más bonito del mundo
Construcción emblemática de Burriana llamada familiarmente «El Templat», fue construida en el siglo XIV, y sirvió como torre defensiva, torre de comunicación y reloj público.Está situada en la plaza Mayor de Burriana, junto a la Iglesia del Salvador, se puede subir, a unos determinados horarios, para contemplar unas magnificas vistas.
Precioso y inolvidable, y el clot de los mejores de la provincia
Traducido por Google El campanario de Burriana, construido a partir de 1363, dentro de los planes del rey Pedro IV de fortificar sus reinos, fue erigido como torre fuerte cuya función no era sólo defensiva sino también torre de comunicaciones y reloj público. En sus inicios, y debido a la dualidad de su uso, se hallaba exenta de la iglesia, por lo que contaba con dos puertas de acceso: la que permite la entrada en la actualidad; y una segunda que hoy en día permite comunicar la torre con el interior de la iglesia, pero que se encontraba a los pies del edificio. El campanario de Burriana es un edificio prismático de sillares, que inscribe un octógono sobre una base cuadrada. En su interior, una escalera de caracol permitía el acceso a la sala de campanas. Ésta constaba de ocho ventanales, posiblemente de medio punto, uno de ellos cegado para facilitar la ubicación de la escalera de acceso a la terraza superior. En el último cuarto del siglo XVII, el campanario sufrió graves daños que obligaron a derribar la sala de campanas gótica y el alféizar. La construcción de la nueva sala de campanas y la terraza siguió la moda imperante en los pueblos de la Plana, el Baix Maestrat o la propia ciudad de Valencia. La sala de campanas se cubrió con bóveda estrellada de nervaduras sobre ménsulas, siguiendo el precedente gótico, y se reaprovecharon las viejas gárgolas góticas de desagüe de la terraza de la antigua obra. La madrugada del 5 de julio de 1938 fue marcada por tres terroríficas explosiones que se dejaron sentir en toda la Plana: 32 cajas de dinamita, colocadas en el interior del campanario de Burriana por el ejército republicano, estallaron y detonaron así tan preciada torre, lo que causó la ruina de muchas de las casas que se encontraban alrededor de la plaza y del Pla. Pero los mayores daños les sufrieron las que estaban situadas en el lugar que actualmente ocupa el jardín, y también la iglesia parroquial del Salvador y su capilla de la Comunión. Ambas perdieron la mayor parte de su cubierta. Las obras de reconstrucción del campanario, iniciadas en 1942, fueron lideradas por el párroco mosén Elías Milián, que supo entender el valor sentimental que, como símbolo, tenía el campanario para sus feligreses y la ciudadanía. Para tal importante acción, mosén Elías confió las obras a Vicente Piqueres Martí, buscó los recursos económicos y logró culminarla con éxito. Vicente Piqueres, carpintero artesano, coordinó y dirigió los trabajos, de acuerdo con los planos del arquitecto municipal Enrique Pecourt. Del proyecto de reconstrucción, Pecourt destaca: “se sigue como se ha dicho, las características del antiguo campanario, del que sólo queda la cimentación y unos seis metros de base …. Se conserva la misma cimentación y la base maciza del fuste. En la parte octogonal se construirá un anillo de piedra del país de un espesor medio de unos 50 centímetros y un muro interior de unos 30 cm de fábrica de ladrillo, llenando el hueco entre uno y otro con mampostería de hormigón …. En el grosor de este muro irá una escalera helicoidal que llegará hasta el cuerpo de campanas. El espacio interior estará dividido por bóvedas de mampostería formando departamentos. Desde el cuerpo de campanas hasta la terraza irá una escalera de caracol. La ornamentación reproducirá la existente antes de la destrucción.” “ Tras ser discutidas las propuestas de reconstrucción planteadas por el arquitecto municipal, y escuchados todos los apuntes e ingeniosas propuestas del carpintero artesano Vicente Piqueres, se inició la reconstrucción del campanario, que finalizó tres años después, en 1945. reconstrucción destaca su fidelidad estética y el aumento de la altura del mismo en 10 metros, con la intención de que fuera el más esbelto y mayor de toda la región valenciana, incluido el Miguelete. Original El campanar de Borriana, construït a partir del 1363, dins dels plans del rei Pere IV de fortificar els seus regnes, va ser erigit com a torre forta la funció de la qual no era només defensiva sinó també torre de comunicacions i rellotge públic. En els seus inicis, i a causa de la dualitat del seu ús, es trobava exempta de l’església, per la qual cosa comptava amb dues portes d’accés: la que hi permet l’entrada en l’actualitat; i una segona que avui dia permet comunicar la torre amb l’interior de l’església, però que es trobava als peus de l’edifici. El campanar de Borriana és un edifici prismàtic de carreus, que inscriu un octògon sobre una base quadrada. Al seu interior, una escala de caragol permetia l’accés a la sala de campanes. Esta constava de vuit finestrals, possiblement de mig punt, un d’ells cegat per a facilitar la ubicació de l’escala d’accés a la terrassa superior. En l’últim quart del segle XVII, el campanar va patir greus danys que van obligar a enderrocar la sala de campanes gòtica i l’ampit. La construcció de la nova sala de campanes i la terrassa va seguir la moda imperant als pobles de la Plana, el Baix Maestrat o la mateixa ciutat de València. La sala de campanes es va cobrir amb volta estrellada de nervadures sobre mènsules, seguint el precedent gòtic, i es van reaprofitar les velles gàrgoles gòtiques de desaigüe de la terrassa de l’antiga obra. La matinada del 5 de juliol de 1938 va ser marcada per tres terrorífiques explosions que es van deixar sentir en tota la Plana: 32 caixes de dinamita, col·locades a l’interior del campanar de Borriana per l’exèrcit republicà, van esclatar i van detonar així tan preuada torre, cosa que va causar la ruïna de moltes de les cases que es trobaven al voltant de la plaça i del Pla. Però els majors danys els van patir les que estaven situades al lloc que actualment ocupa el jardí, i també l’església parroquial del Salvador i la seua capella de la Comunió. Totes dues van perdre la major part de la seua coberta. Les obres de reconstrucció del campanar, iniciades l’any 1942, van ser liderades pel rector mossén Elías Milián, que va saber entendre el valor sentimental que, com a símbol, tenia el campanar per als seus feligresos i la ciutadania. Per a tal important acció, mossén Elías va confiar les obres a Vicente Piqueres Martí, va buscar els recursos econòmics i va aconseguir culminar-la amb èxit. Vicente Piqueres, fuster artesà, va coordinar i va dirigir els treballs, d’acord amb els plànols de l’arquitecte municipal Enrique Pecourt. Del projecte de reconstrucció, Pecourt destaca: “se segueix com s’ha dit, les característiques de l’antic campanar, del qual només queda la fonamentació i uns sis metres de base …. Es conserva la mateixa fonamentació i la base massissa del fust. En la part octogonal es construirà un anell de pedra del país d’una grossària mitjana d’uns 50 centímetres i un mur interior d’uns 30 cm de fàbrica de rajola, omplint el buit entre l’un i l’altre amb maçoneria de formigó …. En el gruix d’este mur anirà una escala helicoïdal que arribarà fins al cos de campanes. L’espai interior estarà dividit per voltes de paredat formant departaments. Des del cos de campanes fins a la terrassa anirà una escala de caragol. L’ornamentació reproduirà l’existent abans de la destrucció.” “ Després de ser discutides les propostes de reconstrucció plantejades per l’arquitecte municipal, i escoltats tots els apunts i les enginyoses propostes del fuster artesà Vicente Piqueres, es va iniciar la reconstrucció del campanar, que va finalitzar tres anys després, en 1945. De la reconstrucció destaca la seua fidelitat estètica i l’augment de l’altura d’este en 10 metres, amb la intenció que fóra el més esvelt i major de tota la regió valenciana, incloent-hi el Miquelet.
Comenta sobre este lugar

Agregue este mapa a su sitio web;



Nosotros usamos cookies

Utilizamos cookies y otras tecnologías de seguimiento para mejorar su experiencia de navegación en nuestro sitio web, mostrarle contenido personalizado y anuncios dirigidos, analizar el tráfico de nuestro sitio web y comprender de dónde provienen nuestros visitantes.. Política de privacidad